La vida a les ciutats serà millor si les polítiques i els programes en matèria d’educació i cultura van alhora.

El quart dels 17 objectius amb què s’organitza l’Agenda 2030 de les Nacions Unides per al desenvolupament sostenible, “transformar el nostre món”, reconeix la importància de l’educació entesa com el procés pel qual la societat transmet coneixements, aptituds i valors als infants i adults. Sense l’assoliment d’aquest propòsit –“garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom”-, no és possible avançar en el compliment de la resta. Sense educació no serà possible, per exemple, “aconseguir la igualtat de gènere…” (5è objectiu) o “promoure societats pacífiques i inclusives… i proporcionar accés a la justícia per a totes les persones…” (16è objectiu). Sense polítiques educatives eficaces no serem capaços d’avançar. Per aquest motiu, els països, les nacions i els pobles i ciutats tenim àrees i equipaments dedicades a promoure el bé públic de l’educació.

En paral·lel, les ciutats també tenim àrees i equipaments dedicats a la cultura, però amb una diferència notable: que la ciutadania no percep la importància de la cultura amb la mateixa nitidesa que ho fa amb l’educació, la salut o les polítiques d’acció social. Segurament és degut al fet que les activitats que associem a la cultura són més heterogènies i tenen més dimensions: ens emocionen, provoquen, distreuen, qüestionen, inciten a la reflexió, creen identitat, tenen impacte econòmic, eduquen i moltes coses més. I des d’aquest punt de vista d’efectes tan diversos, les activitats culturals sovint corren el risc de ser considerades supèrflues o prescindibles. Per combatre aquesta percepció es fa necessari explicar més bé quines dimensions de la cultura justifiquen sense discussió l’assignació de recursos públics. Explicar per què les institucions no ens podem permetre deixar la lectura o la música només en mans del mercat, la qual cosa significaria que bona part de la ciutadania no hi tindria accés o que bona part de la creació cultural no es podria produir. A l’Ajuntament d’Olot ho tenim molt clar: la dimensió que atorga més valor públic a la cultura és la pedagògica i de transformació social.

El filòsof Nuccio Ordine va expressar meravellosament bé aquesta idea en la seva obra La utilitat de l’inútil. Ordine considera útil tot allò que ens ajuda a fer-nos millors i afirma que “en l’univers de l’utilitarisme, en efecte, un martell val més que una simfonia, un ganivet més que un poema, una clau anglesa més que un quadre: perquè és fàcil fer-se càrrec de l’eficàcia d’un utensili mentre que costa cada vegada més entendre per a què poden servir la música, la literatura i l’art”. Però després ens recorda que “la literatura i els sabers humanístics, la cultura i l’ensenyament, constitueixen l’ecosistema ideal en què les idees de democràcia, llibertat, justícia, laïcitat, igualtat, dret a la crítica, tolerància, solidaritat, bé comú, poden germinar i desenvolupar-se”.

Així doncs, a l’Ajuntament d’Olot tenim dues àrees que comparteixen valors i objectius, però que funcionen separadament. I per això proposem unir-les per tal que puguin treballar projectes interrelacionats que aportin més valor a la ciutadania. Aquesta unió està pensada perquè la suma de recursos humans i projectes acabi donant uns resultats producte d’una multiplicació i no d’una suma. A partir d’ara s’intentarà que tots els projectes culturals estiguin empeltats de criteris educatius i que tots projectes educatius ho facin de millores provinents de la gestió cultural i les arts. Des d’aquesta nova àrea es treballarà per convertir les institucions educatives en centres de creació, participació i producció cultural, i també per aconseguir espais educadors i siguin reconeguts com a tal.

Sabem que aquest procés no serà fàcil ja que no hem trobat precedents similars a altres ciutats, però estem determinats a ser pioners, també, en aquesta aspecte organitzatiu. I intuïm les connexions que, un futur immediat, haurem d’anar establint amb altres àrees de l’Ajuntament, per exemple, la d’Acció Comunitària del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa. Sabem que no serà fàcil, però sigui com sigui, “un viatge de mil milles comença amb un pas”.

Pep Berga Vayreda, alcalde d’Olot

[Article publicat al número 133 de la revista El Cartipàs]